Hola, sí, hola, altre cop

Hola. Sí, hola. 

Hola a tu. 

Com estàs?

Espero que tot bé. 

Anem a fer un repàs, quan va ser l’última vegada que ens vam trobar?

Crec que ja fa temps, t’he estat esquivant. He estat procastinant, o bé centrant-me en el munt de coses que s’advenien a la velocitat de la llum i passaven pel meu davant. 

M’agradaria dir-te que soc la mateixa. I que he canviat. 

Et recordaré, em recordaré a mi mateixa que m’agrado. M’agrado concretament quan em llevo; amb els ulls petits, (ametllats em diria la meva professora de català). Després d’haver descansat molt, d’haver dormit fins quan ho he volgut, amb la bosseta dels ulls blanca i lluminosa, de vida. Amb la llum del matí entrant per la finestra, d’entre els pins. He de dir que m’he trobat a faltar, però que no vull tornar a perdre la meva veu. 

Les meves cançons i els meus somnis, he tingut un tap a l’orella, és cert, però no ha estat aquest el que m’ha ensordit. Potser han sigut els mocs, sí, aquells verds que metamorfosen i s’hi acomoden, tal vegada aquí, tal allà. 

Però, no. No crec que els haguem de treure, escopir-los amb rancúnia i contraient les faccions, emulant la careta d’un xaman tribal. Crec que els hem de netejar, d’això es tracta.

I estic farta d'escriure amb 140 caràcters, o ni això! d'emular! de copiar! de "retwittejar" sentiments i pensaments! de no pensar! de passar i ser-hi ràpid, esperant el "buzz" que faci desaparèixer les preocupacions que "loading", perquè aquest món em dessincronitza...

És ràpid i em desconcentra, sóc víctima d'una espiral d'informació, estímuls, creences, mirades, tensions, contra informacions, esperances, curses, amants, amics, voltatges, xarxes, matances...

Semblarà estúpid aquest fil de paraules aquí enmig, enmig del no-res i del "tot", penjat d'un trosset de cotó d'aquest núvol immens que no es perd res i s'ho menja tot.

Cada cop més ràpid, cada cop més curt però no més intens, sinó més junt; atapaït en un conjunt de punts, pixels, bits,
I, en 20 línies no hi ha cap reflexió, ni cap connector, fruit d'una tarda davant l'ordinador...

Previsualitza l'entrada

M’acaben de recomanar que parli; que ho comparteixi.

Però no sé què compartir, o més ben dit, no sé per on començar. 

Estic trista, pensar-hi em treu la veu i se me l’emporta cap endins; sento una mà petita que me l’estreny i la tinc aquí, dins la tràquea, al costat del cor. I em fa pena fer poesia d’una cosa tan trista, jo deia que hi ha bellesa en el dolor; però ara aquesta em sembla repulsiva. Tinc ganes de vomitar-la, 

sento que s’extén pel cos i darrera el coll, s’hi queda. I puja pel clatell fins arribar al cap, el cervell ennuvolat i de granit. Fa mal. 

És molt trista la mort, venim per estar bé, gaudir, riure, viure en clar i positiu, vora el mar, amb la brisa de la tardor o sota un xàfec d’estiu. Si venim per això, és per això mateix que ens n’anem? Quan ja no podem gaudir al 100% toca dir adéu? 

No, no és cert, milers de persones viuen a mitjes per raons diverses; algunes ho escullen, d’altres s’hi topen, i d’altres l’estan palpant, mica en mica, i de cop: adéu. 

És molt trist, és com un crit desgarrador, un mal de cap amb totes les constants i un gran cop. Ensordidor.

I ho malinterpreto, i em crec que compartir és això.

Puny

Tinc el puny malferit tibant cap a tots els costats, 

amb les roges falanges engrandides comprimint la tràquea 

mentre que, al final de la cavitat, hi ha 

arraconats el parell de consegüents òrgans vitals.

Les agulles que punxen no són d’acupuntura fina, 

rasquen, desinflen i esveren el puny que ara vibra- o esternuda. 

Si es un esternut, miraré cap el sol, acompanyaré a Icar ben amunt, 

vull treure tots els virus de cop.

Em temo que ho és 

i, aquests verds, 

han metamorfosat.

Puc dir que s’hi han instal·lat, 

tindré el puny engripat. 

A l’espera de la Primavera 

a base de taronges i aprenent àrab, 

per  si de cas, que

si hi ha un aixecament emocional,

cal anar preparat.

_________________

Un any després,

ho crec que ho trec a punyetassos- però no són més

que escupit… Entre tantes bajenades, 

em malfio dels somnis, les (bru)tícies, de les malícies

de suïcides.

“Caic” (sense anar-me’n) a terra.

“A poc a poc” em cordo l’agulló,

si passa, “no hi haurà oblit”,

no el creuré el “perdó”,

no la veuré Vera. 

Les flors no seran mai més

ni l’estació vindrà acompanyada.

Les flors no hi seran mai més.

La fiblada és molt més forta

però no afebleix; pica, pica,

als ulls, que de tant en tant, duplica. 

Ni àrab, ni falanges, ni mocs,

és com un riu desbocat, cap a peus: cos,

que cau en cascada metacongelada sobre la calma d’un dia d’agost.