Tinc el puny malferit tibant cap a tots els costats,
amb les roges falanges engrandides comprimint la tràquea
mentre que, al final de la cavitat, hi ha
arraconats el parell de consegüents òrgans vitals.
Les agulles que punxen no són d’acupuntura fina,
rasquen, desinflen i esveren el puny que ara vibra- o esternuda.
Si es un esternut, miraré cap el sol, acompanyaré a Icar ben amunt,
vull treure tots els virus de cop.
Em temo que ho és
i, aquests verds,
han metamorfosat.
Puc dir que s’hi han instal·lat,
tindré el puny engripat.
A l’espera de la Primavera
a base de taronges i aprenent àrab,
per si de cas, que
si hi ha un aixecament emocional,
cal anar preparat.
_________________
Un any després,
ho crec que ho trec a punyetassos- però no són més
que escupit… Entre tantes bajenades,
em malfio dels somnis, les (bru)tícies, de les malícies
de suïcides.
“Caic” (sense anar-me’n) a terra.
“A poc a poc” em cordo l’agulló,
si passa, “no hi haurà oblit”,
no el creuré el “perdó”,
no la veuré Vera.
Les flors no seran mai més
ni l’estació vindrà acompanyada.
Les flors no hi seran mai més.
La fiblada és molt més forta
però no afebleix; pica, pica,
als ulls, que de tant en tant, duplica.
Ni àrab, ni falanges, ni mocs,
és com un riu desbocat, cap a peus: cos,
que cau en cascada metacongelada sobre la calma d’un dia d’agost.
