Hola. Sí, hola.
Hola a tu.
Com estàs?
Espero que tot bé.
Anem a fer un repàs, quan va ser l’última vegada que ens vam trobar?
Crec que ja fa temps, t’he estat esquivant. He estat procastinant, o bé centrant-me en el munt de coses que s’advenien a la velocitat de la llum i passaven pel meu davant.
M’agradaria dir-te que soc la mateixa. I que he canviat.
Et recordaré, em recordaré a mi mateixa que m’agrado. M’agrado concretament quan em llevo; amb els ulls petits, (ametllats em diria la meva professora de català). Després d’haver descansat molt, d’haver dormit fins quan ho he volgut, amb la bosseta dels ulls blanca i lluminosa, de vida. Amb la llum del matí entrant per la finestra, d’entre els pins. He de dir que m’he trobat a faltar, però que no vull tornar a perdre la meva veu.
Les meves cançons i els meus somnis, he tingut un tap a l’orella, és cert, però no ha estat aquest el que m’ha ensordit. Potser han sigut els mocs, sí, aquells verds que metamorfosen i s’hi acomoden, tal vegada aquí, tal allà.
Però, no. No crec que els haguem de treure, escopir-los amb rancúnia i contraient les faccions, emulant la careta d’un xaman tribal. Crec que els hem de netejar, d’això es tracta.
I estic farta d'escriure amb 140 caràcters, o ni això! d'emular! de copiar! de "retwittejar" sentiments i pensaments! de no pensar! de passar i ser-hi ràpid, esperant el "buzz" que faci desaparèixer les preocupacions que "loading", perquè aquest món em dessincronitza...
És ràpid i em desconcentra, sóc víctima d'una espiral d'informació, estímuls, creences, mirades, tensions, contra informacions, esperances, curses, amants, amics, voltatges, xarxes, matances...
Semblarà estúpid aquest fil de paraules aquí enmig, enmig del no-res i del "tot", penjat d'un trosset de cotó d'aquest núvol immens que no es perd res i s'ho menja tot.
Cada cop més ràpid, cada cop més curt però no més intens, sinó més junt; atapaït en un conjunt de punts, pixels, bits,I, en 20 línies no hi ha cap reflexió, ni cap connector, fruit d'una tarda davant l'ordinador...
