No he entès mai tant aquesta cançó com el primer i l'últim dia que et vaig conéixer. Entre maig i agost, això nostre ha crescut com l'estiu, escalfor d'amor, d'una història bonica.
Una història curta, maca, tendra, d'un mes i mig de juliol del setze. Una història de cançons i plena de records per lletrar.
No "me sobren paraules" perquè no les "trob", dins meu, però de tu, de tu puc escoltar-les arreu,
"dolça besada té gust a que s'acaba", "dolç i principi de i viure sense tu".
I ara ploro jo, i dic que no, o que sí. I és que ho comprenc...
Fills i joves del nostre temps, som una relació del XXI que, com totes les coses, acaba abans de començar,
L'espai temps ens ha regalat una connexió alegre, de riure, amb gana i ganes,
Però gràcies, i ara aprendré a viure sense tu, perquè som amics i som amants, i tu amb jo, sempre ho serem.
Repeteixo que gràcies Antón, gracies per les bicis, les abraçades, la son, aquella llagrimeta petita i les pizzes i les cerveses al teu pis.
Adéu o arreveure, arreveure i adéu.
