M’acaben de recomanar que parli; que ho comparteixi.
Però no sé què compartir, o més ben dit, no sé per on començar.
Estic trista, pensar-hi em treu la veu i se me l’emporta cap endins; sento una mà petita que me l’estreny i la tinc aquí, dins la tràquea, al costat del cor. I em fa pena fer poesia d’una cosa tan trista, jo deia que hi ha bellesa en el dolor; però ara aquesta em sembla repulsiva. Tinc ganes de vomitar-la,
sento que s’extén pel cos i darrera el coll, s’hi queda. I puja pel clatell fins arribar al cap, el cervell ennuvolat i de granit. Fa mal.
És molt trista la mort, venim per estar bé, gaudir, riure, viure en clar i positiu, vora el mar, amb la brisa de la tardor o sota un xàfec d’estiu. Si venim per això, és per això mateix que ens n’anem? Quan ja no podem gaudir al 100% toca dir adéu?
No, no és cert, milers de persones viuen a mitjes per raons diverses; algunes ho escullen, d’altres s’hi topen, i d’altres l’estan palpant, mica en mica, i de cop: adéu.
És molt trist, és com un crit desgarrador, un mal de cap amb totes les constants i un gran cop. Ensordidor.
I ho malinterpreto, i em crec que compartir és això.
