Un diumenge adissabtat

Estic cansada, avui és diumenge al matí i estic cansada i és trist. I estic farta d’estar trista i com si no hi hagués disjuntiva possible, continuo en una il·lativa eterna sense plors però amb tristor.

Em disposo a escriure per donar veu als pensaments que tinc a dins. Perquè no passin desaparcebuts, perquè sigui impossible fer oïdes sordes a allò que creix sense neguit, com una gana infinita d’un què que costa de trobar. De totes maneres, l’òrgan que més exercito és l’estòmac i, per sort, de menjar no me’n falta. Vaja, és dissabte, pot ser per això estic trista. Mira que a mi m’agraden els dies grisos, eh! Però tenir una sensació de diumenge en dissabte, no. 

Almenys, l’última vegada que he plorat ha sigut de riure. 

Crec que escriure és una manera de connectar-se, de connectar-se amb una mateixa. Fora de les xarxes i la instantaneitat d’aquests dies. Pot ser per això m’agrada portar una llibreta amb mi, per portar-me a mi mateixa. També m’agrada haver tingut la iniciativa, fa uns anys, d’obrir un bloc. Ara puc connectar amb mi des del present als sentiments que fa un temps van congelar-me, em van sacsejar i em van fer dubtar que hi havia coses que existien: la infinitut és una d’elles. 
Em fa gràcia, i dic gràcia per dir qualsevol cosa, com d’innocent he sigut. I dic que “em fa gràcia”, però en realitat em fa plor, i el puny torna a sortir, o a tensar-se, o als dos, a motivar-se d’una manera tan gran que em sortirà per la boca, i no és que tingui vòmit és que sento la vida dins, i no és que aquesta em repulsi, és que aquesta és superior a mi? no. És que he viscut un moment de tendresa, cruesa i emotivitat alhora. Un moment de vida. 

Què passa si?

Què passa si?

Què passa si m’agraden les meves olleres liles en la meva cara blanca?

Què passa si m’agrada oscil·lar entre la 38 i la 40? (i m’atribueixo el plaer de fer-ho)

Què passa si m’agrada que les marques de l’edat (digues grans, digues tares) ressaltin com punys en contra el vent i es vegin a favor del temps?

Què passa si m’agraden les meves dents de tall rossegat, no perque em mengés les ungles (que mai ho he fet) mes per les òsties (petacades nombrosament divertides) que, per cosa d’estravisme o “despistisme”, m’he fomut al llarg dels meus anys?

Què passa si m’agraden fins i tot les de l’esmalt curcat?

Què passa si m’agrada equivocar-me?

Què passa si m’agrada reconèixer-ho, i sempre anar endavant?

Què passa si m’agrada creure'm humil i aprendre a autocriticar-me sense autodestruir-me?

Què passa si tinc els llavis sempre tallats?

Què passa si quan em poso gotes salades, pels moquets, em xiulen per l’agiua fins les oïdes?

Passaria que sóc una súper dona.

I m’ho crec.

Em sorpren veure com les persones creixen. Em sorpren i m’agrada,
 de fet,
 veure com 
a través de les adversitats 
la persona humana es moldeja
 i avança 
no atenent a falles, 
amb una força incansable i tenaç que empeny 
els desprovistos 
de l’imprevist cap enrere 
i treballa per llaurar
 un camí impossiblement planer 
dins del dinamisme de la vida. 

També m’agrada fer memòria i anar cap als anals del trajecte; 
repensar en les persones que m’han estimat i m’han ensenyat a caminar. M’han impactat passet a passet, m’han abraçat, alimentat d’amor i records, (i menjar, que és molt important!) i de vida.

Gràcies, gràcies tantes i gràcies moltes les que m’han jugat i donat, que soc conscient que soc molt afortunada i ho he sigut.

La meva família, els meus amics, el meu entorn, l’escola, els mestres, els professors, els amics que eren més aviat companys, els telenotícies que et diuen què hi ha al món, l’InfoK que ho fa el primer. 
Gràcies periodistes, gràcies professionals, gràcies també als cambrers dels restaurants,  i a les cambreres, gràcies a les caixeres dels supermercats, gràcies als historiadors, a les escriptores, gràcies a tants que transmeten i fan de la vida dels grans una música pels petits.

Gràcies a la vida per ensenyar-me que no hi ha adults, hi ha calma, hi ha estabilitat i hi ha saber avançar i caminar, caminar sempre, però estimant el teu voltant i aprenent a besar les pèrdues i acceptar els sots. 

Gràcies vida.

Gràcies.

12 del matí

Són vora les 12 del migdia. Pelai es prepara per rebre els bailets i les bruixes que en marxa contínua enfilen cap al carrer.
Les botes rítmiques i les banderes, així, lleugeres ondejen amb ràbia a la passivitat dels passejants. Veïns atrafegats cap a "ves a saber on" i turistes sorpresos que fotografien aquell "qui sap què". Des d’Universitat, es fa palesa la diversitat de colors, crides i pancartes, ningú pretén perdre’s la gran desfilada. 
“Avui és dia de vaga, avui és dia de lluita?”, m'escolto com a jove contenta, nerviosa, dubtosa, del meu grau d’implicació i de les esperances dipositables en aquella especialment energètica, especialment vital, especialment gran pro ces só. 
L’universitat: pública i de qualitat! Els crits són símbol de força, són senyal d’un exèrcit en guerra, en una guerra per la pau, social, en contra de l’escepticisme més radical. 
En una lluita en contra de l’individualisme de les masses i en contra  de l’immobilisme dels governs que venten muntanyes de fum, alimentades de co2 històric i d’un hidrògen de tipus mundà, anomenat “crisi”. 
Tot i el tot, arriba una tempesta elèctrica que trona demandes al so dels cridaners, dels juganers, de joves i dels sans (d'entre tants) lluitadors de l’endemà. 
I, així, les estudiants es disposen a caminar. Afortunades de ser “les estudiants”, de ser feministes, dones, homes i lliures. 
Afortunades de tenir consciència que hi ha problemes i que tenim cos per canviar-los, per autogestionar-nos, per coordinar-nos, per combinar un seguit de lluites infinites en els passos, decidits, cap a un horitzó, difús potser, però que hi és, mentre hi siguem. Afortunades, a més a més, de poder “dir-se” estudiants. Afortunades de poder afrontar el 66% de taxes que van afonar l’ensenyament públic superior per la tassa del vàter; amb tot el respecte del món cap als orinals.