2016-2017

Continua la guerra de Síria, continuen les atrocitats, continuen els dubtes, les contradiccions, l'immobilisme, la meva immobilitat, continua el fred, la fredor, continua continua que d'un lloc o d'un altre en traurem una mica d'esperança i farem créixer un món nou.

D'una història senzilla i tendra, (un curt)

No he entès mai tant aquesta cançó com el primer i l'últim dia que et vaig conéixer. Entre maig i agost, això nostre ha crescut com l'estiu, escalfor d'amor, d'una història  bonica.
Una història curta, maca, tendra, d'un mes i mig de juliol del setze. Una història de cançons i plena de records per lletrar.
No "me sobren paraules" perquè no les "trob", dins meu, però de tu, de tu puc escoltar-les arreu,
"dolça besada té gust a que s'acaba", "dolç i principi de i viure sense tu".
I ara ploro jo, i dic que no, o que sí. I és que ho comprenc...
Fills i joves del nostre temps, som una relació del XXI que, com totes les coses, acaba abans de començar,
L'espai temps ens ha regalat una connexió alegre, de riure, amb gana i ganes,
Però gràcies, i ara aprendré a viure sense tu, perquè som amics i som amants, i tu amb jo, sempre ho serem.
Repeteixo que gràcies Antón, gracies per les bicis, les abraçades, la son, aquella llagrimeta petita i les pizzes i les cerveses al teu pis.
Adéu o arreveure, arreveure i adéu.

Perdó, des de dalt dels núvols.

És molt curiós com sentim. És curiós com sentim i perquè ens pot afectar molt una cosa que està passant a l’altra punta del món i, mentrestant, ens passa per inadvertida una catàstrofe propera. Potser no és tan curiós si considerem que allò llunyà ens arriba en forma de degoteig, consant, en un d’aquells que en el garrote vil s’utilitzarien per foradar el cap d’algú. 

El degoteig constant són “contra” notícies, imatges de situacions extremes gravades amb smartphones, i posts d’auxili i ràbia a facebook. Més aviat, potser, en comptes de degoteig, hauríem de parlar de marabunta marejada i desgraciada que arriba a cops d’onades, amb bitllets de mafies vehiculars i empesos per una guerra, cruel, despiadada i incomprensible. Arriben freds de por d’haver-ho perdut tot, amb les ànsies i les forces de només tenir la vida.  És despersonalitzar-los tractar-los com a gotes d’una catàstrofe que arriba a les platjes d’Occident, per ferir la seva (nostra) opinió pública i el seu (nostre) sentiment col·lectiu, però des d’un punt de vista extern i fred (aquell que brota després de les dòsis immunitàries del dia a dia dels telenotícies) és el que causen. Causen sentiments de desafecció, d’incredulitat, d’impotència, de ràbia, de pena, de tristor, de suïcidi, de mort de tot allò que és Europa i que és la civilització Occidental. 

La necròpolis blava era abans un espai de pas, compartit, entre pobles de totes les vores. Des d’aquest cantó, us diem: perdó. Les vostres morts són també són nostres, que els sentiments són els únics que són d’algú. Les vostres morts no passen inadvertides, que mai ho poden fer, si mor algú. Les vostres morts no seran útils mes són una maleïda externalitat negativa de l’Europa fortalesa, de l’Europa de la “grandesa” i de l’Europa de la gran massa social (i mercat) occidental. Ho sentim, de tot cor. Però ressentir-se i “re”-sentir-ho no són suficients. Marxar cap allà? Una opció molt vàlida ja que només és el poder del cos a cos, el poder de la solidaritat, el poder de l’encaixament de mans i braços, el que està recollint els nàufrags, nòmades, viatgers, sense llar, sense pa, sense por; els foragitats d’una guerra on dracs internacionals d’or negre i butà lluiten per aconseguir la terra de ningú. Una terra que no és de ningú, perquè els que podien ja han marxat i els que hi moren estan desposseïts de tota possibilitat de pau, tendresa i vida. 

Una terra que és l’Orient mitjà, (sempre des del nostre posat). Una terra, un cel i uns rius que, una vegada, foren un oasis de baduïns, de Sherezades, de contes i estrelles, de nits sense fi, de lladres, bandolers, profetes, esclaus, i poble. Per sempre més, una terra de poble, del seu poble, de la gent d’ulls allargats i foscos, o clars, cares fines de tall afilat, belles. Persones que ara fugen del seu poble perseguint una esperança de terra ferma, a Europa. 

Europa, un continent que té nom de deessa i mira des dels núvols la resta del món. 



(A vegades ens sembla que no fem res, però queixant-nos i manifestant-nos ja fem més que aquell “res” primari. Defensant-les, vides, persones, davant del poder que els mana i que maniobra sobre la seva vida sense elles voler-ho, actuem amb elles i lluitem juntes. Totes.)

Pensa-hi, Europa

Pensa-hi, Europa

Pensa-hi, Europa. Fes una mica de memòria, què va passar del 1939 al 1945? Pensa-hi, Europa. Fes una mica de memòria, i als 90 a la vora adriàtica dels balcans? Pensa-hi. Pensa-hi, Europa. Recorda. Què vas fer? I, ara? Tampoc.

Pensa-hi, Europa, caldran 75 anys perquè ens en penedim d’això que estem deixant que passi en aquest mar que ens és tan profitós als països del Sud, des de l’invenció d’aquest mercat comú, i que és bressol de la cultura occidental, des d’on amb tanta gal·lanteria ha nascut aquesta “benfactora” Unió europea; en aquest mar, el nostre, que sempre ha estat via de pas, d’intercanvis, de comerciants, de cultures, de navegants, de persones; que no és pas nostre, no n'és pas. Que nostra, Europa, és la responsabilitat; nostra, Europa, hauria de ser la solidaritat (que no existeix), la compassió (que tampoc), que nostre no hi ha res en aquesta Terra, que aquest és l’orígen de les guerres… Però això és un altre tema, Europa.

D’ara en endavant, Europa, el mediterrani serà una terrible, profunda i brava necròpolis que s’haurà emportat l’esperança, l’única alternativa possible, la supervivència, la vida. La vida de nens, petits, nadons, de persones, embarassades, avis, àvies, joves. Potser reaccionaries, Europa, si et cridéssin a l’orella que no són “persones” qualssevol (com si alguna ho poguéssim ser); que són metges, que són carnisseres, que són taxistes, que són mestres, que són conductores d’autobús, que són autònomes, que són policies, que són bomberes, que són escriptores, que són poetes, que són persones vives a qui la violència els ha tret d’un tret (una explosió, un setge, una violació, una matança) fora de casa seva? Que són víctimes? Ah, no, aquesta paraula no l’enténs, no hi figura al teu vocabulari. 

Pensa-hi, Europa, pensa-hi. No calculis només. Si us plau, Europa, intenta-ho; intenta fer-nos creure encara que tot això no ha estat una enganyifa, que encara hi ets a temps, que la participació va créixer molt en les darreres europees, tot i que l’idea política de 2007 se n’anés a prendre pel sac, que vosaltres no us poseu d’acord no significa que nosaltres no volguem ser escoltats. 

Apa, Europa, i si ara escoltes sense gaire atenció, no et cal, tranquil·la, sentiràs crits d’auxil·li que venen amb la remor de les ones. Són crits d’auxil·li, Europa, auxil·li a Europa! També a les places Europa, els carrers, l’opinió pública, Europa, que és important, que ja ho veuràs, Europa, o serà que ja et va bé aquesta desafecció a tota la parafernàlia del “projecte”? Vinga, Europa, no facis que tinguem càrrec de consciència d’aquí 75 anys quan ja no servirà de res. Vinga, Europa. Ja no ens vam creure que fossis cega als 90, no et facis la sorda ara. Si us plau Europa, no assassinis més. No són externalitats de la guerra. El (no) recolzament europeu és un assassinat intencionat. I, això, Europa, ho saps. 

Un diumenge adissabtat

Estic cansada, avui és diumenge al matí i estic cansada i és trist. I estic farta d’estar trista i com si no hi hagués disjuntiva possible, continuo en una il·lativa eterna sense plors però amb tristor.

Em disposo a escriure per donar veu als pensaments que tinc a dins. Perquè no passin desaparcebuts, perquè sigui impossible fer oïdes sordes a allò que creix sense neguit, com una gana infinita d’un què que costa de trobar. De totes maneres, l’òrgan que més exercito és l’estòmac i, per sort, de menjar no me’n falta. Vaja, és dissabte, pot ser per això estic trista. Mira que a mi m’agraden els dies grisos, eh! Però tenir una sensació de diumenge en dissabte, no. 

Almenys, l’última vegada que he plorat ha sigut de riure. 

Crec que escriure és una manera de connectar-se, de connectar-se amb una mateixa. Fora de les xarxes i la instantaneitat d’aquests dies. Pot ser per això m’agrada portar una llibreta amb mi, per portar-me a mi mateixa. També m’agrada haver tingut la iniciativa, fa uns anys, d’obrir un bloc. Ara puc connectar amb mi des del present als sentiments que fa un temps van congelar-me, em van sacsejar i em van fer dubtar que hi havia coses que existien: la infinitut és una d’elles. 
Em fa gràcia, i dic gràcia per dir qualsevol cosa, com d’innocent he sigut. I dic que “em fa gràcia”, però en realitat em fa plor, i el puny torna a sortir, o a tensar-se, o als dos, a motivar-se d’una manera tan gran que em sortirà per la boca, i no és que tingui vòmit és que sento la vida dins, i no és que aquesta em repulsi, és que aquesta és superior a mi? no. És que he viscut un moment de tendresa, cruesa i emotivitat alhora. Un moment de vida. 

Què passa si?

Què passa si?

Què passa si m’agraden les meves olleres liles en la meva cara blanca?

Què passa si m’agrada oscil·lar entre la 38 i la 40? (i m’atribueixo el plaer de fer-ho)

Què passa si m’agrada que les marques de l’edat (digues grans, digues tares) ressaltin com punys en contra el vent i es vegin a favor del temps?

Què passa si m’agraden les meves dents de tall rossegat, no perque em mengés les ungles (que mai ho he fet) mes per les òsties (petacades nombrosament divertides) que, per cosa d’estravisme o “despistisme”, m’he fomut al llarg dels meus anys?

Què passa si m’agraden fins i tot les de l’esmalt curcat?

Què passa si m’agrada equivocar-me?

Què passa si m’agrada reconèixer-ho, i sempre anar endavant?

Què passa si m’agrada creure'm humil i aprendre a autocriticar-me sense autodestruir-me?

Què passa si tinc els llavis sempre tallats?

Què passa si quan em poso gotes salades, pels moquets, em xiulen per l’agiua fins les oïdes?

Passaria que sóc una súper dona.

I m’ho crec.

Em sorpren veure com les persones creixen. Em sorpren i m’agrada,
 de fet,
 veure com 
a través de les adversitats 
la persona humana es moldeja
 i avança 
no atenent a falles, 
amb una força incansable i tenaç que empeny 
els desprovistos 
de l’imprevist cap enrere 
i treballa per llaurar
 un camí impossiblement planer 
dins del dinamisme de la vida. 

També m’agrada fer memòria i anar cap als anals del trajecte; 
repensar en les persones que m’han estimat i m’han ensenyat a caminar. M’han impactat passet a passet, m’han abraçat, alimentat d’amor i records, (i menjar, que és molt important!) i de vida.

Gràcies, gràcies tantes i gràcies moltes les que m’han jugat i donat, que soc conscient que soc molt afortunada i ho he sigut.

La meva família, els meus amics, el meu entorn, l’escola, els mestres, els professors, els amics que eren més aviat companys, els telenotícies que et diuen què hi ha al món, l’InfoK que ho fa el primer. 
Gràcies periodistes, gràcies professionals, gràcies també als cambrers dels restaurants,  i a les cambreres, gràcies a les caixeres dels supermercats, gràcies als historiadors, a les escriptores, gràcies a tants que transmeten i fan de la vida dels grans una música pels petits.

Gràcies a la vida per ensenyar-me que no hi ha adults, hi ha calma, hi ha estabilitat i hi ha saber avançar i caminar, caminar sempre, però estimant el teu voltant i aprenent a besar les pèrdues i acceptar els sots. 

Gràcies vida.

Gràcies.

12 del matí

Són vora les 12 del migdia. Pelai es prepara per rebre els bailets i les bruixes que en marxa contínua enfilen cap al carrer.
Les botes rítmiques i les banderes, així, lleugeres ondejen amb ràbia a la passivitat dels passejants. Veïns atrafegats cap a "ves a saber on" i turistes sorpresos que fotografien aquell "qui sap què". Des d’Universitat, es fa palesa la diversitat de colors, crides i pancartes, ningú pretén perdre’s la gran desfilada. 
“Avui és dia de vaga, avui és dia de lluita?”, m'escolto com a jove contenta, nerviosa, dubtosa, del meu grau d’implicació i de les esperances dipositables en aquella especialment energètica, especialment vital, especialment gran pro ces só. 
L’universitat: pública i de qualitat! Els crits són símbol de força, són senyal d’un exèrcit en guerra, en una guerra per la pau, social, en contra de l’escepticisme més radical. 
En una lluita en contra de l’individualisme de les masses i en contra  de l’immobilisme dels governs que venten muntanyes de fum, alimentades de co2 històric i d’un hidrògen de tipus mundà, anomenat “crisi”. 
Tot i el tot, arriba una tempesta elèctrica que trona demandes al so dels cridaners, dels juganers, de joves i dels sans (d'entre tants) lluitadors de l’endemà. 
I, així, les estudiants es disposen a caminar. Afortunades de ser “les estudiants”, de ser feministes, dones, homes i lliures. 
Afortunades de tenir consciència que hi ha problemes i que tenim cos per canviar-los, per autogestionar-nos, per coordinar-nos, per combinar un seguit de lluites infinites en els passos, decidits, cap a un horitzó, difús potser, però que hi és, mentre hi siguem. Afortunades, a més a més, de poder “dir-se” estudiants. Afortunades de poder afrontar el 66% de taxes que van afonar l’ensenyament públic superior per la tassa del vàter; amb tot el respecte del món cap als orinals.