Perdó, des de dalt dels núvols.

És molt curiós com sentim. És curiós com sentim i perquè ens pot afectar molt una cosa que està passant a l’altra punta del món i, mentrestant, ens passa per inadvertida una catàstrofe propera. Potser no és tan curiós si considerem que allò llunyà ens arriba en forma de degoteig, consant, en un d’aquells que en el garrote vil s’utilitzarien per foradar el cap d’algú. 

El degoteig constant són “contra” notícies, imatges de situacions extremes gravades amb smartphones, i posts d’auxili i ràbia a facebook. Més aviat, potser, en comptes de degoteig, hauríem de parlar de marabunta marejada i desgraciada que arriba a cops d’onades, amb bitllets de mafies vehiculars i empesos per una guerra, cruel, despiadada i incomprensible. Arriben freds de por d’haver-ho perdut tot, amb les ànsies i les forces de només tenir la vida.  És despersonalitzar-los tractar-los com a gotes d’una catàstrofe que arriba a les platjes d’Occident, per ferir la seva (nostra) opinió pública i el seu (nostre) sentiment col·lectiu, però des d’un punt de vista extern i fred (aquell que brota després de les dòsis immunitàries del dia a dia dels telenotícies) és el que causen. Causen sentiments de desafecció, d’incredulitat, d’impotència, de ràbia, de pena, de tristor, de suïcidi, de mort de tot allò que és Europa i que és la civilització Occidental. 

La necròpolis blava era abans un espai de pas, compartit, entre pobles de totes les vores. Des d’aquest cantó, us diem: perdó. Les vostres morts són també són nostres, que els sentiments són els únics que són d’algú. Les vostres morts no passen inadvertides, que mai ho poden fer, si mor algú. Les vostres morts no seran útils mes són una maleïda externalitat negativa de l’Europa fortalesa, de l’Europa de la “grandesa” i de l’Europa de la gran massa social (i mercat) occidental. Ho sentim, de tot cor. Però ressentir-se i “re”-sentir-ho no són suficients. Marxar cap allà? Una opció molt vàlida ja que només és el poder del cos a cos, el poder de la solidaritat, el poder de l’encaixament de mans i braços, el que està recollint els nàufrags, nòmades, viatgers, sense llar, sense pa, sense por; els foragitats d’una guerra on dracs internacionals d’or negre i butà lluiten per aconseguir la terra de ningú. Una terra que no és de ningú, perquè els que podien ja han marxat i els que hi moren estan desposseïts de tota possibilitat de pau, tendresa i vida. 

Una terra que és l’Orient mitjà, (sempre des del nostre posat). Una terra, un cel i uns rius que, una vegada, foren un oasis de baduïns, de Sherezades, de contes i estrelles, de nits sense fi, de lladres, bandolers, profetes, esclaus, i poble. Per sempre més, una terra de poble, del seu poble, de la gent d’ulls allargats i foscos, o clars, cares fines de tall afilat, belles. Persones que ara fugen del seu poble perseguint una esperança de terra ferma, a Europa. 

Europa, un continent que té nom de deessa i mira des dels núvols la resta del món. 



(A vegades ens sembla que no fem res, però queixant-nos i manifestant-nos ja fem més que aquell “res” primari. Defensant-les, vides, persones, davant del poder que els mana i que maniobra sobre la seva vida sense elles voler-ho, actuem amb elles i lluitem juntes. Totes.)