Pensa-hi, Europa

Pensa-hi, Europa

Pensa-hi, Europa. Fes una mica de memòria, què va passar del 1939 al 1945? Pensa-hi, Europa. Fes una mica de memòria, i als 90 a la vora adriàtica dels balcans? Pensa-hi. Pensa-hi, Europa. Recorda. Què vas fer? I, ara? Tampoc.

Pensa-hi, Europa, caldran 75 anys perquè ens en penedim d’això que estem deixant que passi en aquest mar que ens és tan profitós als països del Sud, des de l’invenció d’aquest mercat comú, i que és bressol de la cultura occidental, des d’on amb tanta gal·lanteria ha nascut aquesta “benfactora” Unió europea; en aquest mar, el nostre, que sempre ha estat via de pas, d’intercanvis, de comerciants, de cultures, de navegants, de persones; que no és pas nostre, no n'és pas. Que nostra, Europa, és la responsabilitat; nostra, Europa, hauria de ser la solidaritat (que no existeix), la compassió (que tampoc), que nostre no hi ha res en aquesta Terra, que aquest és l’orígen de les guerres… Però això és un altre tema, Europa.

D’ara en endavant, Europa, el mediterrani serà una terrible, profunda i brava necròpolis que s’haurà emportat l’esperança, l’única alternativa possible, la supervivència, la vida. La vida de nens, petits, nadons, de persones, embarassades, avis, àvies, joves. Potser reaccionaries, Europa, si et cridéssin a l’orella que no són “persones” qualssevol (com si alguna ho poguéssim ser); que són metges, que són carnisseres, que són taxistes, que són mestres, que són conductores d’autobús, que són autònomes, que són policies, que són bomberes, que són escriptores, que són poetes, que són persones vives a qui la violència els ha tret d’un tret (una explosió, un setge, una violació, una matança) fora de casa seva? Que són víctimes? Ah, no, aquesta paraula no l’enténs, no hi figura al teu vocabulari. 

Pensa-hi, Europa, pensa-hi. No calculis només. Si us plau, Europa, intenta-ho; intenta fer-nos creure encara que tot això no ha estat una enganyifa, que encara hi ets a temps, que la participació va créixer molt en les darreres europees, tot i que l’idea política de 2007 se n’anés a prendre pel sac, que vosaltres no us poseu d’acord no significa que nosaltres no volguem ser escoltats. 

Apa, Europa, i si ara escoltes sense gaire atenció, no et cal, tranquil·la, sentiràs crits d’auxil·li que venen amb la remor de les ones. Són crits d’auxil·li, Europa, auxil·li a Europa! També a les places Europa, els carrers, l’opinió pública, Europa, que és important, que ja ho veuràs, Europa, o serà que ja et va bé aquesta desafecció a tota la parafernàlia del “projecte”? Vinga, Europa, no facis que tinguem càrrec de consciència d’aquí 75 anys quan ja no servirà de res. Vinga, Europa. Ja no ens vam creure que fossis cega als 90, no et facis la sorda ara. Si us plau Europa, no assassinis més. No són externalitats de la guerra. El (no) recolzament europeu és un assassinat intencionat. I, això, Europa, ho saps.