El whatsapp és literatura

Acabo de llegir a l'Internet, sí li'n dic "l'Internet" i amb I majúscula; em sembla que ja té prou cos com perquè el poguem tractar d'ell, o de tu, que "abans érem les cartes que escribíem, ara com hem canviat les cartes pels missatges hem deixat de saber què som". 

Fa temps que ho penso, -i no em vull tirar floretes o semblar egocèntrica, tot i que tractant-me en primera persona, així, des del principi, ja ho estigui fent-, que els whatsapps són literatura. I quan els whatsapps són literatura, alguna cosa va malament. 

Potser sóc massa categòrica, no tot té perquè anar "mal". Però, avui, ara, diré que sí, que alguna cosa va malament.  

I, sí va malament. Sí, va malament (vaja no tinc gaires connectors), perquè impregna el nostre dia a dia d'una lògica embriagadora, màgica, estrafolària, que ens fa creure tenir, tots els amics del món, o no, dins d'una butxaca. I, no és, ni més ni menys, que la nostra, la teva, la meva, la d'ella... Tenim els amics dins del pantaló... No és estrany això?

M'estic anant pels fils d'una estranya conversa amb mi mateixa, mentre canvio de pestanya a twitter de tan en tan- au ves, deu ser això-, i no sé ben bé què coi vull dir.

La qüestió és que fa temps que crec que el whatsapp ha esdevingut literatura. És una tesi molt poc destacada i de moment poc defensable, no tinc arguments, dades ni estadístiques que la reforcin però sí tinc una seguretat emocional. Quelcom supranatural, innat, passional, un lligam místic i bonificador, (ei, us ha sorpès eh, aquí, aquesta parauleta que sembla més d'anunci de Banc Sabadell- el nostre-, però meu no, que d'estranya reflexió davant l'ordinador). El que deia, un lligam místic i embriagador que ens xiula com l'amor més profund, de tan en tan, "como el estallido de una supernova". 

El whatsapp són relacions humanes, és plor, és pors. És cultura. És vida, i no és tòpic. És un esglai que et refreda el cor. És un pum-pum accelerat, un batec amb so de xiulet. Un amor impossible, una relació inacabable, una il·lativa plaent fins que s'acaba, l'internet. 

Després, obres facebook,  i et trobes això: la generació Millenial, els que no sabem viure sols perquè ens han ensenyat que sempre estarem acompanyats, els que no tenim por a perdre perquè creiem que mai ho farem, que caiem i no sabem caure; ens han ensenyat a anar drets, aparentment drets.

Quan? quan? quan madurarem i aprendrem que hi ha bellesa en el dolor, però, hi ha bellesa en el dolor?

Els que estem enganxats a la tecnlologia de les relacions personals buides i superficials, els que fem del whatsapp literatura, nosaltres, els joves. Els que ens sentim desencaixats en un món que no té el final feliç que ens havien contat, els presos per la dèria de la instantanietat.

Construïm-nos, treballem-nos, estimem-nos... Cuidem-nos, i "cuida't", però, ei, que si no et cuides tu... ho faré jo. Perquè no vull deixar de recordar els valents de la nostra generació, i els valents d'altres, que han entès les interconnexions de la globalització i han vist en el preu d'un airbus la possibilitat d'anar a repartir amor on la immobilitat del món tanca les portes a la desesperació. 

Deu haver-hi molts tipus de millenials, com hi ha molts tipus de persones. A la gran bassa Occidental patim patologies psicosocials pròpies de la nostra civilització, qui sap si en la mateixa casa del problema hi ha l'antídot de la solució... La casa del problema és l'amor? És un "fenómeno de comunicación profunda"? 

Una comunicación tan profunda com vàlida és la d'aquesta globalització que connecta cors i cossos de persones d'allà i d'aquí gràcies a les alarmes de veure la gran tragèdia a la televisió. Globalitzador despertador de consciències i propulsor d'amor. Xarxes fetes per whatsapp i caliu humà transhumant cap a l'Europa oriental. No refugiades us esperem, per acollir-vos des del cor. Persones que arribeu, millenials o no, persones que hi aneu, millenials o no, sou l'esclat de totes les supernoves, sou l'amor amb el que acabarem amb les guerres.