12 del matí

Són vora les 12 del migdia. Pelai es prepara per rebre els bailets i les bruixes que en marxa contínua enfilen cap al carrer.
Les botes rítmiques i les banderes, així, lleugeres ondejen amb ràbia a la passivitat dels passejants. Veïns atrafegats cap a "ves a saber on" i turistes sorpresos que fotografien aquell "qui sap què". Des d’Universitat, es fa palesa la diversitat de colors, crides i pancartes, ningú pretén perdre’s la gran desfilada. 
“Avui és dia de vaga, avui és dia de lluita?”, m'escolto com a jove contenta, nerviosa, dubtosa, del meu grau d’implicació i de les esperances dipositables en aquella especialment energètica, especialment vital, especialment gran pro ces só. 
L’universitat: pública i de qualitat! Els crits són símbol de força, són senyal d’un exèrcit en guerra, en una guerra per la pau, social, en contra de l’escepticisme més radical. 
En una lluita en contra de l’individualisme de les masses i en contra  de l’immobilisme dels governs que venten muntanyes de fum, alimentades de co2 històric i d’un hidrògen de tipus mundà, anomenat “crisi”. 
Tot i el tot, arriba una tempesta elèctrica que trona demandes al so dels cridaners, dels juganers, de joves i dels sans (d'entre tants) lluitadors de l’endemà. 
I, així, les estudiants es disposen a caminar. Afortunades de ser “les estudiants”, de ser feministes, dones, homes i lliures. 
Afortunades de tenir consciència que hi ha problemes i que tenim cos per canviar-los, per autogestionar-nos, per coordinar-nos, per combinar un seguit de lluites infinites en els passos, decidits, cap a un horitzó, difús potser, però que hi és, mentre hi siguem. Afortunades, a més a més, de poder “dir-se” estudiants. Afortunades de poder afrontar el 66% de taxes que van afonar l’ensenyament públic superior per la tassa del vàter; amb tot el respecte del món cap als orinals.