Què passa si?

Què passa si?

Què passa si m’agraden les meves olleres liles en la meva cara blanca?

Què passa si m’agrada oscil·lar entre la 38 i la 40? (i m’atribueixo el plaer de fer-ho)

Què passa si m’agrada que les marques de l’edat (digues grans, digues tares) ressaltin com punys en contra el vent i es vegin a favor del temps?

Què passa si m’agraden les meves dents de tall rossegat, no perque em mengés les ungles (que mai ho he fet) mes per les òsties (petacades nombrosament divertides) que, per cosa d’estravisme o “despistisme”, m’he fomut al llarg dels meus anys?

Què passa si m’agraden fins i tot les de l’esmalt curcat?

Què passa si m’agrada equivocar-me?

Què passa si m’agrada reconèixer-ho, i sempre anar endavant?

Què passa si m’agrada creure'm humil i aprendre a autocriticar-me sense autodestruir-me?

Què passa si tinc els llavis sempre tallats?

Què passa si quan em poso gotes salades, pels moquets, em xiulen per l’agiua fins les oïdes?

Passaria que sóc una súper dona.

I m’ho crec.

Em sorpren veure com les persones creixen. Em sorpren i m’agrada,
 de fet,
 veure com 
a través de les adversitats 
la persona humana es moldeja
 i avança 
no atenent a falles, 
amb una força incansable i tenaç que empeny 
els desprovistos 
de l’imprevist cap enrere 
i treballa per llaurar
 un camí impossiblement planer 
dins del dinamisme de la vida. 

També m’agrada fer memòria i anar cap als anals del trajecte; 
repensar en les persones que m’han estimat i m’han ensenyat a caminar. M’han impactat passet a passet, m’han abraçat, alimentat d’amor i records, (i menjar, que és molt important!) i de vida.

Gràcies, gràcies tantes i gràcies moltes les que m’han jugat i donat, que soc conscient que soc molt afortunada i ho he sigut.

La meva família, els meus amics, el meu entorn, l’escola, els mestres, els professors, els amics que eren més aviat companys, els telenotícies que et diuen què hi ha al món, l’InfoK que ho fa el primer. 
Gràcies periodistes, gràcies professionals, gràcies també als cambrers dels restaurants,  i a les cambreres, gràcies a les caixeres dels supermercats, gràcies als historiadors, a les escriptores, gràcies a tants que transmeten i fan de la vida dels grans una música pels petits.

Gràcies a la vida per ensenyar-me que no hi ha adults, hi ha calma, hi ha estabilitat i hi ha saber avançar i caminar, caminar sempre, però estimant el teu voltant i aprenent a besar les pèrdues i acceptar els sots. 

Gràcies vida.

Gràcies.