Un diumenge adissabtat

Estic cansada, avui és diumenge al matí i estic cansada i és trist. I estic farta d’estar trista i com si no hi hagués disjuntiva possible, continuo en una il·lativa eterna sense plors però amb tristor.

Em disposo a escriure per donar veu als pensaments que tinc a dins. Perquè no passin desaparcebuts, perquè sigui impossible fer oïdes sordes a allò que creix sense neguit, com una gana infinita d’un què que costa de trobar. De totes maneres, l’òrgan que més exercito és l’estòmac i, per sort, de menjar no me’n falta. Vaja, és dissabte, pot ser per això estic trista. Mira que a mi m’agraden els dies grisos, eh! Però tenir una sensació de diumenge en dissabte, no. 

Almenys, l’última vegada que he plorat ha sigut de riure. 

Crec que escriure és una manera de connectar-se, de connectar-se amb una mateixa. Fora de les xarxes i la instantaneitat d’aquests dies. Pot ser per això m’agrada portar una llibreta amb mi, per portar-me a mi mateixa. També m’agrada haver tingut la iniciativa, fa uns anys, d’obrir un bloc. Ara puc connectar amb mi des del present als sentiments que fa un temps van congelar-me, em van sacsejar i em van fer dubtar que hi havia coses que existien: la infinitut és una d’elles. 
Em fa gràcia, i dic gràcia per dir qualsevol cosa, com d’innocent he sigut. I dic que “em fa gràcia”, però en realitat em fa plor, i el puny torna a sortir, o a tensar-se, o als dos, a motivar-se d’una manera tan gran que em sortirà per la boca, i no és que tingui vòmit és que sento la vida dins, i no és que aquesta em repulsi, és que aquesta és superior a mi? no. És que he viscut un moment de tendresa, cruesa i emotivitat alhora. Un moment de vida.