petuloso des de la terra: perquè?

Portar un tros de literatura dins de la butxaca del pantaló és curiós si tenim en compte que hem perdut la simbologia del nostre dia a dia. Sembla que el canvi climàtic ha contribuit a que no entenguem el perquè de les castanyes quan ve el “halloween”, si estem a 25 graus un diumenge de finals d’octubre. El planeta es rebela i no és díficil d’advertir mentre per tornar a casa des de la capital cal fer les mil i una un dia de pluja, i el rodalies, per descomptat, no agafar. 

Potser estem més connectades del que creiem, nosaltres amb la mama terra quan en cada little chat de bar o de classe de facultat hi surt la “crisi” com un pètal que brota (petuloso) de les tijes que fan arrel a la terra més terra de totes. A cada una de les branques de l’arbre de la vida hi ressona la paraula “crisi”, és la melodia de l’avui: una crisi de valors, de simbolismes, d’aproximacions culturals i de metafísica mundana. Perquè, perquè, perquè?

Perquè, perquè, perquè tantes paraules juntes sense cap tipus de sentit?

Perquè, perquè, perquè hi ha un lloguer que hem de pagar a fi de mes?

Perquè quantifiquem les hores amb diners? Perquè estem lligades a un estat i no tenim un vincle més profund amb la del costat, amb la veïna del cinquè? el cuiner del restaurant xinès de vora casa o l’hindú del 24 hores del poble?

Perquè, perquè, perquè? 

El whatsapp és literatura

Acabo de llegir a l'Internet, sí li'n dic "l'Internet" i amb I majúscula; em sembla que ja té prou cos com perquè el poguem tractar d'ell, o de tu, que "abans érem les cartes que escribíem, ara com hem canviat les cartes pels missatges hem deixat de saber què som". 

Fa temps que ho penso, -i no em vull tirar floretes o semblar egocèntrica, tot i que tractant-me en primera persona, així, des del principi, ja ho estigui fent-, que els whatsapps són literatura. I quan els whatsapps són literatura, alguna cosa va malament. 

Potser sóc massa categòrica, no tot té perquè anar "mal". Però, avui, ara, diré que sí, que alguna cosa va malament.  

I, sí va malament. Sí, va malament (vaja no tinc gaires connectors), perquè impregna el nostre dia a dia d'una lògica embriagadora, màgica, estrafolària, que ens fa creure tenir, tots els amics del món, o no, dins d'una butxaca. I, no és, ni més ni menys, que la nostra, la teva, la meva, la d'ella... Tenim els amics dins del pantaló... No és estrany això?

M'estic anant pels fils d'una estranya conversa amb mi mateixa, mentre canvio de pestanya a twitter de tan en tan- au ves, deu ser això-, i no sé ben bé què coi vull dir.

La qüestió és que fa temps que crec que el whatsapp ha esdevingut literatura. És una tesi molt poc destacada i de moment poc defensable, no tinc arguments, dades ni estadístiques que la reforcin però sí tinc una seguretat emocional. Quelcom supranatural, innat, passional, un lligam místic i bonificador, (ei, us ha sorpès eh, aquí, aquesta parauleta que sembla més d'anunci de Banc Sabadell- el nostre-, però meu no, que d'estranya reflexió davant l'ordinador). El que deia, un lligam místic i embriagador que ens xiula com l'amor més profund, de tan en tan, "como el estallido de una supernova". 

El whatsapp són relacions humanes, és plor, és pors. És cultura. És vida, i no és tòpic. És un esglai que et refreda el cor. És un pum-pum accelerat, un batec amb so de xiulet. Un amor impossible, una relació inacabable, una il·lativa plaent fins que s'acaba, l'internet. 

Després, obres facebook,  i et trobes això: la generació Millenial, els que no sabem viure sols perquè ens han ensenyat que sempre estarem acompanyats, els que no tenim por a perdre perquè creiem que mai ho farem, que caiem i no sabem caure; ens han ensenyat a anar drets, aparentment drets.

Quan? quan? quan madurarem i aprendrem que hi ha bellesa en el dolor, però, hi ha bellesa en el dolor?

Els que estem enganxats a la tecnlologia de les relacions personals buides i superficials, els que fem del whatsapp literatura, nosaltres, els joves. Els que ens sentim desencaixats en un món que no té el final feliç que ens havien contat, els presos per la dèria de la instantanietat.

Construïm-nos, treballem-nos, estimem-nos... Cuidem-nos, i "cuida't", però, ei, que si no et cuides tu... ho faré jo. Perquè no vull deixar de recordar els valents de la nostra generació, i els valents d'altres, que han entès les interconnexions de la globalització i han vist en el preu d'un airbus la possibilitat d'anar a repartir amor on la immobilitat del món tanca les portes a la desesperació. 

Deu haver-hi molts tipus de millenials, com hi ha molts tipus de persones. A la gran bassa Occidental patim patologies psicosocials pròpies de la nostra civilització, qui sap si en la mateixa casa del problema hi ha l'antídot de la solució... La casa del problema és l'amor? És un "fenómeno de comunicación profunda"? 

Una comunicación tan profunda com vàlida és la d'aquesta globalització que connecta cors i cossos de persones d'allà i d'aquí gràcies a les alarmes de veure la gran tragèdia a la televisió. Globalitzador despertador de consciències i propulsor d'amor. Xarxes fetes per whatsapp i caliu humà transhumant cap a l'Europa oriental. No refugiades us esperem, per acollir-vos des del cor. Persones que arribeu, millenials o no, persones que hi aneu, millenials o no, sou l'esclat de totes les supernoves, sou l'amor amb el que acabarem amb les guerres.  

2016-2017

Continua la guerra de Síria, continuen les atrocitats, continuen els dubtes, les contradiccions, l'immobilisme, la meva immobilitat, continua el fred, la fredor, continua continua que d'un lloc o d'un altre en traurem una mica d'esperança i farem créixer un món nou.

D'una història senzilla i tendra, (un curt)

No he entès mai tant aquesta cançó com el primer i l'últim dia que et vaig conéixer. Entre maig i agost, això nostre ha crescut com l'estiu, escalfor d'amor, d'una història  bonica.
Una història curta, maca, tendra, d'un mes i mig de juliol del setze. Una història de cançons i plena de records per lletrar.
No "me sobren paraules" perquè no les "trob", dins meu, però de tu, de tu puc escoltar-les arreu,
"dolça besada té gust a que s'acaba", "dolç i principi de i viure sense tu".
I ara ploro jo, i dic que no, o que sí. I és que ho comprenc...
Fills i joves del nostre temps, som una relació del XXI que, com totes les coses, acaba abans de començar,
L'espai temps ens ha regalat una connexió alegre, de riure, amb gana i ganes,
Però gràcies, i ara aprendré a viure sense tu, perquè som amics i som amants, i tu amb jo, sempre ho serem.
Repeteixo que gràcies Antón, gracies per les bicis, les abraçades, la son, aquella llagrimeta petita i les pizzes i les cerveses al teu pis.
Adéu o arreveure, arreveure i adéu.

Perdó, des de dalt dels núvols.

És molt curiós com sentim. És curiós com sentim i perquè ens pot afectar molt una cosa que està passant a l’altra punta del món i, mentrestant, ens passa per inadvertida una catàstrofe propera. Potser no és tan curiós si considerem que allò llunyà ens arriba en forma de degoteig, consant, en un d’aquells que en el garrote vil s’utilitzarien per foradar el cap d’algú. 

El degoteig constant són “contra” notícies, imatges de situacions extremes gravades amb smartphones, i posts d’auxili i ràbia a facebook. Més aviat, potser, en comptes de degoteig, hauríem de parlar de marabunta marejada i desgraciada que arriba a cops d’onades, amb bitllets de mafies vehiculars i empesos per una guerra, cruel, despiadada i incomprensible. Arriben freds de por d’haver-ho perdut tot, amb les ànsies i les forces de només tenir la vida.  És despersonalitzar-los tractar-los com a gotes d’una catàstrofe que arriba a les platjes d’Occident, per ferir la seva (nostra) opinió pública i el seu (nostre) sentiment col·lectiu, però des d’un punt de vista extern i fred (aquell que brota després de les dòsis immunitàries del dia a dia dels telenotícies) és el que causen. Causen sentiments de desafecció, d’incredulitat, d’impotència, de ràbia, de pena, de tristor, de suïcidi, de mort de tot allò que és Europa i que és la civilització Occidental. 

La necròpolis blava era abans un espai de pas, compartit, entre pobles de totes les vores. Des d’aquest cantó, us diem: perdó. Les vostres morts són també són nostres, que els sentiments són els únics que són d’algú. Les vostres morts no passen inadvertides, que mai ho poden fer, si mor algú. Les vostres morts no seran útils mes són una maleïda externalitat negativa de l’Europa fortalesa, de l’Europa de la “grandesa” i de l’Europa de la gran massa social (i mercat) occidental. Ho sentim, de tot cor. Però ressentir-se i “re”-sentir-ho no són suficients. Marxar cap allà? Una opció molt vàlida ja que només és el poder del cos a cos, el poder de la solidaritat, el poder de l’encaixament de mans i braços, el que està recollint els nàufrags, nòmades, viatgers, sense llar, sense pa, sense por; els foragitats d’una guerra on dracs internacionals d’or negre i butà lluiten per aconseguir la terra de ningú. Una terra que no és de ningú, perquè els que podien ja han marxat i els que hi moren estan desposseïts de tota possibilitat de pau, tendresa i vida. 

Una terra que és l’Orient mitjà, (sempre des del nostre posat). Una terra, un cel i uns rius que, una vegada, foren un oasis de baduïns, de Sherezades, de contes i estrelles, de nits sense fi, de lladres, bandolers, profetes, esclaus, i poble. Per sempre més, una terra de poble, del seu poble, de la gent d’ulls allargats i foscos, o clars, cares fines de tall afilat, belles. Persones que ara fugen del seu poble perseguint una esperança de terra ferma, a Europa. 

Europa, un continent que té nom de deessa i mira des dels núvols la resta del món. 



(A vegades ens sembla que no fem res, però queixant-nos i manifestant-nos ja fem més que aquell “res” primari. Defensant-les, vides, persones, davant del poder que els mana i que maniobra sobre la seva vida sense elles voler-ho, actuem amb elles i lluitem juntes. Totes.)

Pensa-hi, Europa

Pensa-hi, Europa

Pensa-hi, Europa. Fes una mica de memòria, què va passar del 1939 al 1945? Pensa-hi, Europa. Fes una mica de memòria, i als 90 a la vora adriàtica dels balcans? Pensa-hi. Pensa-hi, Europa. Recorda. Què vas fer? I, ara? Tampoc.

Pensa-hi, Europa, caldran 75 anys perquè ens en penedim d’això que estem deixant que passi en aquest mar que ens és tan profitós als països del Sud, des de l’invenció d’aquest mercat comú, i que és bressol de la cultura occidental, des d’on amb tanta gal·lanteria ha nascut aquesta “benfactora” Unió europea; en aquest mar, el nostre, que sempre ha estat via de pas, d’intercanvis, de comerciants, de cultures, de navegants, de persones; que no és pas nostre, no n'és pas. Que nostra, Europa, és la responsabilitat; nostra, Europa, hauria de ser la solidaritat (que no existeix), la compassió (que tampoc), que nostre no hi ha res en aquesta Terra, que aquest és l’orígen de les guerres… Però això és un altre tema, Europa.

D’ara en endavant, Europa, el mediterrani serà una terrible, profunda i brava necròpolis que s’haurà emportat l’esperança, l’única alternativa possible, la supervivència, la vida. La vida de nens, petits, nadons, de persones, embarassades, avis, àvies, joves. Potser reaccionaries, Europa, si et cridéssin a l’orella que no són “persones” qualssevol (com si alguna ho poguéssim ser); que són metges, que són carnisseres, que són taxistes, que són mestres, que són conductores d’autobús, que són autònomes, que són policies, que són bomberes, que són escriptores, que són poetes, que són persones vives a qui la violència els ha tret d’un tret (una explosió, un setge, una violació, una matança) fora de casa seva? Que són víctimes? Ah, no, aquesta paraula no l’enténs, no hi figura al teu vocabulari. 

Pensa-hi, Europa, pensa-hi. No calculis només. Si us plau, Europa, intenta-ho; intenta fer-nos creure encara que tot això no ha estat una enganyifa, que encara hi ets a temps, que la participació va créixer molt en les darreres europees, tot i que l’idea política de 2007 se n’anés a prendre pel sac, que vosaltres no us poseu d’acord no significa que nosaltres no volguem ser escoltats. 

Apa, Europa, i si ara escoltes sense gaire atenció, no et cal, tranquil·la, sentiràs crits d’auxil·li que venen amb la remor de les ones. Són crits d’auxil·li, Europa, auxil·li a Europa! També a les places Europa, els carrers, l’opinió pública, Europa, que és important, que ja ho veuràs, Europa, o serà que ja et va bé aquesta desafecció a tota la parafernàlia del “projecte”? Vinga, Europa, no facis que tinguem càrrec de consciència d’aquí 75 anys quan ja no servirà de res. Vinga, Europa. Ja no ens vam creure que fossis cega als 90, no et facis la sorda ara. Si us plau Europa, no assassinis més. No són externalitats de la guerra. El (no) recolzament europeu és un assassinat intencionat. I, això, Europa, ho saps. 

Un diumenge adissabtat

Estic cansada, avui és diumenge al matí i estic cansada i és trist. I estic farta d’estar trista i com si no hi hagués disjuntiva possible, continuo en una il·lativa eterna sense plors però amb tristor.

Em disposo a escriure per donar veu als pensaments que tinc a dins. Perquè no passin desaparcebuts, perquè sigui impossible fer oïdes sordes a allò que creix sense neguit, com una gana infinita d’un què que costa de trobar. De totes maneres, l’òrgan que més exercito és l’estòmac i, per sort, de menjar no me’n falta. Vaja, és dissabte, pot ser per això estic trista. Mira que a mi m’agraden els dies grisos, eh! Però tenir una sensació de diumenge en dissabte, no. 

Almenys, l’última vegada que he plorat ha sigut de riure. 

Crec que escriure és una manera de connectar-se, de connectar-se amb una mateixa. Fora de les xarxes i la instantaneitat d’aquests dies. Pot ser per això m’agrada portar una llibreta amb mi, per portar-me a mi mateixa. També m’agrada haver tingut la iniciativa, fa uns anys, d’obrir un bloc. Ara puc connectar amb mi des del present als sentiments que fa un temps van congelar-me, em van sacsejar i em van fer dubtar que hi havia coses que existien: la infinitut és una d’elles. 
Em fa gràcia, i dic gràcia per dir qualsevol cosa, com d’innocent he sigut. I dic que “em fa gràcia”, però en realitat em fa plor, i el puny torna a sortir, o a tensar-se, o als dos, a motivar-se d’una manera tan gran que em sortirà per la boca, i no és que tingui vòmit és que sento la vida dins, i no és que aquesta em repulsi, és que aquesta és superior a mi? no. És que he viscut un moment de tendresa, cruesa i emotivitat alhora. Un moment de vida.